Meritxell Budó

Ahir durant el Ple vaig adreçar a la Sra. Bulbena una pregunta en referència a si pensava adoptar algun tipus de mesures per evitar que situacions com la dels correus electrònics enviats per tres regidors de l’equip de govern es tornin a repetir. De fet aquests dies pensava en el tema i estic convençuda que tot plegat s’hagués pogut evitar ella en lloc de mantenir-se en silenci hagués agafat el toro per les banyes el primer dia veient que el seu regidor no era capaç de desencallar la sol•licitud d'un ciutadà o fins i tot, un cop els fets ja es varen precipitar, podia demanar simplement disculpes, assumir l’errada i solucionar el problema. Però veient l’actitud de l’equip de govern aquests dies i aquesta política reiterada del "si no vols caldo dues tasses" hem pogut constatar que en lloc d’actuar amb prudència s’ataca a l’oposició com si algú de nosaltres fos l’autor dels correus electrònics. En lloc d’actuar amb prudència el Sr. Pujol parla de la voluntat d’algun regidor d’emprendre possibles accions judicials contra un ciutadà. O en lloc d’actuar amb prudència el Sr. Fornés, i no és la primera vegada que ho fa, publica un article on amb to autoritari es dedica a passar llista dels actes de ciutat on anem o deixem d’anar els regidors de l’oposició i tantes altres declaracions que lluny de buscar la pau social insisteixen una i altre vegada en el si no vols caldo dues tasses i en la seva peculiar predisposició a veure només qui li interessa. El que ha succeït aquests dies no és un fet aïllat ni un fet nou. Ni tampoc és un acte espontani que amb un altre correu el Sr. Fornés li doni la raó al Sr. Pujol, ni que el Sr. Monferrer digui que “El correu de’n Miquel és d’una correcció a tota prova” i parli de "dèria revengística d’algun ‘censurat’". Així ens diuen... censurats!!! Penso que aquests correus electrònics són senzillament l’espurna que ha fet que aquest estil del "si no vols caldo dues tasses" estigui en boca de tothom. Tot val menys reconèixer la culpa. I una vegada més, a la meva pregunta a la Sra. Bulbena sobre si pensava adoptar algun tipus de mesures per evitar que situacions com la dels correus electrònics enviats per tres regidors de l’equip de govern es tornin a repetir la seva resposta va ser que "NO PENSA FER RES!". Jo crec que la resposta hauria d'haver estat "no vull fer res i no puc fer res".

El diumenge 8 de febrer es va dur a terme la 38a edició de la ja tradicional travessa Viladrau - La Garriga. Una travessa que proposa als participants un magnífic recorregut pel Montseny i una d’aquestes activitats en que fas esport, fas salut, fas companyia i et generen satisfacció.
Travessant el Pla de la Calma , i en un dia clar i net com el de diumenge, te n’adones de l’impressionant país en que vivim. El dia ens permetia veure des dels Pirineus ben blancs fins les muntanyes de Montserrat.
Arribem a l’Alzina, una mica de fruita, uns càntirs d’aigua i unes paraules de suport dels voluntaris que t’animen a seguir el camí. És a partir d’aquest punt que ens endinsem en un frondós bosc d’alzines on varem poder observar que feia ben poc s’havia netejat tot el sotabosc. Feia goig, i et feia pensar que potser algun dia tots els boscos del nostre país estaran així, i d’aquesta manera reduirem el risc d’incendis que cada estiu ens amenaça.
El camí és de baixada i cal vigilar els genolls. El sol comença a escalfar. Els gorros i els guants ja són dins les motxilles i les capes d\'abric comencen a fer nosa. A l’arribar a Sant Cristòfol penses, ja ho tinc, ja som al costat de casa. Comences a enraonar amb la gent sobre la travessa, sobre com et sents les cames o sobre com no te les sents. Sentiments d’eufòria i de complicitat entre els participants tot compartint el porró per fer un traguet de vi i encarar el tram final. Ja nomes ens queden uns 6 km per l\'arribada.
En aquest últim tram tens la sensació que les cames et van soles. I la decisió de fer drecera encara te les carrega més. Ja es veu la SATI, i la Garriga. Veus el campanar i ja penses en l’arribada a la plaça. Potser aquest és el tros més pesat, de la SATI a la plaça de l’Església, ja que caminem sobre asfalt.
Arribats a la plaça, la benvinguda dels teus, la satisfacció a la cara i l’agraïment més sincer a la organització. Aquest tipus de caminades, formen part de la nostra tradició. Fem país i també fem poble. El gaudiment d’aquesta travessa es multiplica per cent per la gent, per la complicitat que es genera i la il•lusió que t’acompanya fins les últimes passes.
Tres idees em venen al cap; país, tradició i societat civil. Tot un ideari social i polític pels que ens dediquem a la vida pública. País, per que el muntanyisme va lligat estretament a la història de Catalunya. Tradició, per que podem tenir un país i un poble modern, amb les millors infraestructures i serveis, sense necessitat de deixar de banda el millor de les nostres costums i tradicions. Societat civil, per que la gent i per que l’associacionisme són font de riquesa social i cultural i també un dels pilars bàsics que permeten dinamitzar la nostra societat.
Moltes gràcies a tots els que fan possible, any rere any, la Viladrau – la Garriga.