30 ANYS D’ EL POU … CALENT
La passada setmana vaig poder assistir a l’acte commemoratiu dels 30 anys del naixement de la revista El Pou...Calent. Va ser un acte distès però sobretot va ser un acte divertit, molt divertit. De les anècdotes que varem poder escoltar en boca dels promotors d’aquesta revista se’n podien extreure diverses conclusions.
La primera de totes és que de vegades de l’actualitat política, tal i com va dir un dels organitzadors de l’acte, en fem un gra massa i que potser caldria que tant els ciutadans com els polítics adoptéssim una certa dosi d’optimisme i distensió a l’hora d’afrontar problemes o situacions que a priori poder ser complexes. Segurament això ens permetria a tots plegats prendre decisions evitant tensions innecessàries.
La segona conclusió que vaig treure és que les persones són la clau de qualsevol projecte. Persones que per sobre de qualsevol ideologia afrontaven un repte en comú amb l’única voluntat de posar de manifest que la llibertat d’expressió és la base de qualsevol sistema democràtic. Però com deia abans el més important són les persones que hi ha darrera d’aquest i de molts altres projectes que neixen des de la societat civil i que demostren que la Garriga és un poble viu i dinàmic.
Conseqüència de tenir un poble viu i dinàmic sorgeix també la necessitat de reconèixer la feina desinteressada que molts garriguencs i garriguenques duen a terme, sovint des de l’anonimat, i que fan que el nostre poble sigui referent en àmbits com la cultura, la solidaritat i tants d’altres. Fruit d’aquesta necessitat de reconèixer la tasca de la societat civil neix l’elaboració del reglament d’honors i distincions de l’Ajuntament de la Garriga, consensuat per totes les forces polítiques del consistori.
El grup municipal de Convergència i Unió ha participat, com la resta, en l’elaboració d’aquest reglament, però per nosaltres el més important no era tant el reglament com la voluntat sincera i honesta de reconèixer la feina d’altres persones. En aquest cas el més important era el fons i no la forma, allò que en diuen la voluntat política i per això en algun moment ens ha semblat que tot plegat es tornava una mica complicat. L’equip de govern volia un reglament propi i com que no el teníem, propostes com la de fer fill adoptiu a en Martí Sunyol o fer a en Jordi Mas fill predilecte van quedar aturades abans de l’estiu. Ara tindrem reglament, per nosaltres això no era una prioritat. La prioritat era i és simplement que el poble pugui reconèixer la tasca de les persones que ho donen tot pel poble i pels altres. Sens dubte, en aquest cas, la voluntat política per fer les coses pot més que qualsevol reglament.